Tagr al-Ulà, un fragment de la «Història de Catalunya», de F. Xavier Hernàndez Cardona
LA PROTO-CATALUNYA
Tagr al-Ulà
L’any 711, reduïts exèrcits àrabo-berebers desembarquen a Hispània. Els reialmes visigots de Roderic i Àkhila s’enfonsen sobtadament i la península Ibèrica queda sota control del califat omeia de Damasc. Neix una nova societat en els confins de Dar al-Islam: Al-Àndalus. El 929, Còrdova esdevé centre del nou califat omeia proclamat per Abd ar-Rahmàn. Al-Àndalus es converteix en la gran potència cultural i econòmica d’Europa. Durant més de quatre segles els territoris de la frontera superior d’Al-Àndalus, Tagr al-Ulà, romanen units a una comunitat religiosa i econòmica que s’estén fins als confins de l’Índia. La petjada de l’Islam constitueix una poderosa herència de civilització en la configuració de Catalunya.
A partir del segle IX, Al-Àndalus estabilitza les fronteres del nord-est, a l’entorn de l’Ebre i el Segre. Saraqusta (Saragossa), Waixqa (Osca), Làrida (Lleida), Turtuixa (Tortosa) i Balagà (Balaguer) esdevenen grans ciutats. A les ciutats i al camp, àrabs i berebers conviuen amb els hispans. Nombroses fortificacions protegeixen la frontera contra les incursions del nord.
En disgregar-se el poder califal, a començament del s. XI, Làrida i Turtuixa són els centres de poder de sengles taifes. Amb els almoràvits, Al-Àndalus recupera la unitat política. A mitjan segle XII la frontera superior d’Al-Àndalus s’ensorra davant l’agressió dels exèrcits feudals catalans.
Al-Àndalus és una societat multiètnica i plural. Grups àrabs i berebers se sumen a la població hispana, una bona part de la qual s’islamitza. L’afluència d’esclaus de les procedències més diverses multiplica la diversitat. Cristians i jueus són respectats. La llengua àrab s’estén arreu, tot i la pervivència de llengües neollatines.
L’Alcorà és la base de la xara, o llei de l’Islam. L’estat, encarnat pel califa, manté unida la comunitat musulmana (umma). Els col·lectius religiosos regulen la vida civil mitjançant el dret, l’escola i la determinació del que resulta políticament legítim. L’Islam juga un paper central i intermediari entre els diversos àmbits de cultura i mercat: Índia, Xina, Europa i Àfrica. L’herència clàssica, la circulació de productes i la difusió d’avanços tecnocientífics configuren la cultura andalusina. Tagr al-Ulà participa d’aquest món cultural i d’intercanvi. Nous productes, nous conreus, noves tècniques, nous invents arriben a la llunyana Frontera Superior. Al-Àndalus influeix decisivament en la cultura catalana que s’està generant al nord. Durant decennis, els monestirs de la Marca Hispànica, seguidors dels avenços del sud, transmeten cap a Europa les novetats més diverses.
La cultura musulmana s’articula entorn de l’estudi i interpretació de l’Alcorà i dels fets i dits de Muhàmmad, transmesos i recollits per la tradició oral. Els fuqaha’-’ulamà, o savis, juguen un paper importantíssim en la regulació de la jurisprudència, en la transmissió de coneixements i tradicions, i en la dinamització de les ciències i les arts. Tagr al-Ulà és la terra d’origen de molts savis que aprenen, ensenyen, viatgen i exerceixen càrrecs arreu del món islàmic. Però no tota la cultura gira entorn de l’Islam. Les comunitats cristianes i, sobretot, les jueves generen focus culturals propis.
L’Al-Àndalus emiral i califal s’estructura a partir de la divisió en cores, o províncies. A la capital de cada cora resideix un valí, o governador. La cora s’organitza en districtes, amb funcions tributàries i de gestió del territori. Les marques, o zones de frontera, són dirigides per un governador militar. La marca superior, a l’entorn de l’Ebre, s’organitza des de Saraqusta, i en formen part els districtes de Làrida i Turtuixa. A la ratlla de frontera es construeixen nombrosos husun, o castells-fortaleses. Balagà esdevé una important plaça fronterera que articula una xarxa defensiva contra les incursions dels Pirineus. Algunes famílies, com per exemple els hispans Banú Qasi o els àrabs Banú Hud, adquireixen gran influència a la Frontera Superior.
Les ciutats experimenten un gran creixement en els darrers temps califals i durant el període de les taifes. Làrida i Turtuixa són les ciutats més importants de Tagr al-Ulà, amb uns 15.000 habitants. Turtuixa és un port rellevant i compta amb unes importants drassanes, que nodreixen les esquadres califals. Balagà disposa de mesquites, muralles, recintes militars i un imponent palau (més tard anomenat Castell Formós).
Les ciutats són centres de poder polític i de recaptació tributària i, alhora, populosos àmbits mercantils i de producció artesana. El món rural ateny un desenvolupament extraordinari. S’introdueixen nous conreus de cereals, fruites i verdures i noves tècniques agràries. Arreu s’estenen conreus de regadiu. La tecnologia hidràulica adquireix gran complexitat: sínies, qànats i sèquies porten aigua als camps, i molins hidràulics efectuen la mòlta dels cereals.
Les diferències entre el món rural andalusí i el del nord comtal són notables. Els pagesos dels comtats de la Marca Hispànica es veuen obligats a conrear blat, susceptible de ser emmagatzemat, per poder pagar els tributs. Els pagesos andalusins, contràriament, immersos en una economia monetària, poden conrear productes ben diversos.
En disgregar-se el poder califal, a començament del s. XI, Làrida i Turtuixa són els centres de poder de sengles taifes. Amb els almoràvits, Al-Àndalus recupera la unitat política. A mitjan segle XII la frontera superior d’Al-Àndalus s’ensorra davant l’agressió dels exèrcits feudals catalans.
Al-Àndalus és una societat multiètnica i plural. Grups àrabs i berebers se sumen a la població hispana, una bona part de la qual s’islamitza. L’afluència d’esclaus de les procedències més diverses multiplica la diversitat. Cristians i jueus són respectats. La llengua àrab s’estén arreu, tot i la pervivència de llengües neollatines.
L’Alcorà és la base de la xara, o llei de l’Islam. L’estat, encarnat pel califa, manté unida la comunitat musulmana (umma). Els col·lectius religiosos regulen la vida civil mitjançant el dret, l’escola i la determinació del que resulta políticament legítim. L’Islam juga un paper central i intermediari entre els diversos àmbits de cultura i mercat: Índia, Xina, Europa i Àfrica. L’herència clàssica, la circulació de productes i la difusió d’avanços tecnocientífics configuren la cultura andalusina. Tagr al-Ulà participa d’aquest món cultural i d’intercanvi. Nous productes, nous conreus, noves tècniques, nous invents arriben a la llunyana Frontera Superior. Al-Àndalus influeix decisivament en la cultura catalana que s’està generant al nord. Durant decennis, els monestirs de la Marca Hispànica, seguidors dels avenços del sud, transmeten cap a Europa les novetats més diverses.
La cultura musulmana s’articula entorn de l’estudi i interpretació de l’Alcorà i dels fets i dits de Muhàmmad, transmesos i recollits per la tradició oral. Els fuqaha’-’ulamà, o savis, juguen un paper importantíssim en la regulació de la jurisprudència, en la transmissió de coneixements i tradicions, i en la dinamització de les ciències i les arts. Tagr al-Ulà és la terra d’origen de molts savis que aprenen, ensenyen, viatgen i exerceixen càrrecs arreu del món islàmic. Però no tota la cultura gira entorn de l’Islam. Les comunitats cristianes i, sobretot, les jueves generen focus culturals propis.
L’Al-Àndalus emiral i califal s’estructura a partir de la divisió en cores, o províncies. A la capital de cada cora resideix un valí, o governador. La cora s’organitza en districtes, amb funcions tributàries i de gestió del territori. Les marques, o zones de frontera, són dirigides per un governador militar. La marca superior, a l’entorn de l’Ebre, s’organitza des de Saraqusta, i en formen part els districtes de Làrida i Turtuixa. A la ratlla de frontera es construeixen nombrosos husun, o castells-fortaleses. Balagà esdevé una important plaça fronterera que articula una xarxa defensiva contra les incursions dels Pirineus. Algunes famílies, com per exemple els hispans Banú Qasi o els àrabs Banú Hud, adquireixen gran influència a la Frontera Superior.
Les ciutats experimenten un gran creixement en els darrers temps califals i durant el període de les taifes. Làrida i Turtuixa són les ciutats més importants de Tagr al-Ulà, amb uns 15.000 habitants. Turtuixa és un port rellevant i compta amb unes importants drassanes, que nodreixen les esquadres califals. Balagà disposa de mesquites, muralles, recintes militars i un imponent palau (més tard anomenat Castell Formós).
Les ciutats són centres de poder polític i de recaptació tributària i, alhora, populosos àmbits mercantils i de producció artesana. El món rural ateny un desenvolupament extraordinari. S’introdueixen nous conreus de cereals, fruites i verdures i noves tècniques agràries. Arreu s’estenen conreus de regadiu. La tecnologia hidràulica adquireix gran complexitat: sínies, qànats i sèquies porten aigua als camps, i molins hidràulics efectuen la mòlta dels cereals.
Les diferències entre el món rural andalusí i el del nord comtal són notables. Els pagesos dels comtats de la Marca Hispànica es veuen obligats a conrear blat, susceptible de ser emmagatzemat, per poder pagar els tributs. Els pagesos andalusins, contràriament, immersos en una economia monetària, poden conrear productes ben diversos.